Perdut

Últimament que disposo de molt temps lliure, he fet balanç sobre la meva vida i les decisions que he pres al llarg dels anys, algunes d'encertades i d'altres de les quals no em sento molt orgullós, però això és la vida i ningú va dir que fos fàcil. En el meu cas, no em puc queixar de la família que tinc, tant per estar amb la Neus, que m'equilibra i em fa ser millor persona, com pels meus dos terratrèmols de fills, que m'omplen cada dia i que són la causa principal per animar-me a seguir lluitant. Però també l'he cagat, i a més ho he fet en aspectes claus tals com la formació i sobre tot el treball.
Tenir un negoci familiar m'ha condicionat de forma extrema, i si a més ets un mal estudiant que no saps cap a on tirar doncs encara més. Després de passar els cinc anys més inútils de la meva vida a la Universitat, vaig decidir abandonar els estudis quan faltava poc per acabar, deixant penjada la carrera i començant un camí laboral allà a on no volia, o sigui, al taller.
Amb els anys, he après (més o menys) l'ofici, i he descobert aspectes que m'agraden (programació de maquinària de CNC, soldadura...) i d'altres que he arribat a odiar amb totes les meves forces, com haver de fer muntatges a cases o museus, empassant-me els merders del trànsit, problemes diaris d'aparcaments, trasllat d'eines pesades...
En l'àmbit laboral mai vaig tenir les coses clares, i crec que potser no vaig sentir el suport necessari per escollir un camí que m'omplís laboralment. Sempre vaig deixar senyals que allò no feia per mi, però cansat i perdut, vaig optar pel camí fàcil i equivocat. Mea culpa.
Després d'uns anys molt dolents, amb la puta crisi que ens ha enfonsat a tots, estic sol, escrivint aquestes línies un dimecres a les 11:00 del matí per la senzilla raó que no tinc res més a fer.
Ara em trobo amb la dificultat d'haver de buscar feina i de fer-ho amb la mateixa incertesa de quan vaig començar. He tingut una curta, molt curta experiència negativa d'una setmana en una empresa on m´han fotut fora sense saber molt bé els motius, però que en l'àmbit personal m'han ferit i trepitjat l'orgull com ningú ho havia fet mai. Aquest fet m'ha fet dubtar encara més de la meva vàlua com a treballador, i l'espineta que m'ha quedat només marxarà quan trobi una feina que retorni la confiança perduda.
Mentrestant, continuo com Luís Tossar i Javier Bardem a l'extraordinària Los Lunes al sol, pel·lícula de Fernando León de Aranoa sobre els estralls de l'atur en la nostra societat. No sé a on aniré a parar, si tornaré a equivocar-me, o m'hauré de resignar a acceptar una situació no desitjada. L'Únic que sé del cert és que haig de seguir lluitant, no defallir. Pels meus fills. Per la meva dona. Per mi.

Soledat

“Soledad, divino tesoro”…Bé, la frase no és ben bé així, però estic segur que per a molts  entre els quals m´hi trobo ja els hi està bé aquesta  variant de la frase original…o no? És curiós això de la soledat. És d’aquells estats en els que no hi ha un punt exacte, mai estem prou sols o prou acompanyats, sempre desitgem allò que ens manca i la soledat, per estrany que pugui semblar, és a vegades quelcom que anhelem. Els que som pares necessitem sovint el nostre espai, una estoneta on ens deixin tranquils i puguem fer el que ens agrada, i moltes vegades la soledat és una bona aliada per aquesta causa.

Sempre m’ha agradat estar sol. De petit, quan vivia amb els pares, sempre tenia alguna cosa a fer, mai m’avorria. Recordo els meus jocs d’ordinador, els meus llibres i revistes, els meus passeigs pel poble amb moto o amb bici… i no necessitava a ningú. Tot i això mai m’he sentit sol, suposo que he sabut equilibrar el temps per mi i per les meves amistats. Mai he tingut aquella sensació de necessitar estar amb algú, i m’he preguntat moltes vegades com seria viure sol.

Els excessos sempre son dolents, i al igual que tot, suposo que l’excés de soledat també deu passar factura. Recordo la pel·lícula HomeAlone, de Chris Columbus, on el petit Macaulay Culkin es quedava sol a casa per Nadal, i el que començava com una festa i un cant a la llibertat, acabava com un exercici d’enyorança familiar. Deu ser això…

Però jo ja no tinc temps per aquestes coses. Tinc dos nens petits que són com dos terratrèmols, i ara sóc incapaç d’entendre la meva vida sense els seus crits, les seves rialles, el seu desordre, la seva dependència. Sé que quan sigui gran i la meva casa torni a semblar una casa i no un camp de batalla infantil, enyoraré aquests temps de parcs , de baralles entre germans, de festes d’aniversari…i segurament llavors tindré més temps per mi, per les meves coses, i la meva percepció de la soledat haurà canviat respecte a la que tinc ara. I desitjaré que em vinguin a veure, i m’avorriré de mala manera, i acabaré segurament parant-me a les obres a mirar com construeixen els edificis, costum dels nostres avis que haurien de proclamar  patrimoni nacional. Mentrestant però, escric aquestes paraules i aprofito els últims minuts que em queden d'estar sol, abans que la meva tropa torni a casa. Amb il·lusió!

Viure, Morir...

El Xavi s'en va anar. Era jove, massa jove per morir, però un fatídic accident de moto s'el va emportar cap al forat profund, com diria el mestre Serrat.
El Xavi i jo érem amics. Ens coneixíem de ben petits, quan vam coincidir a EGB a l'escola Sagrada Família. Aviat ens vam fer molt, entre altres coses perquè els dos havíem d'agafar l'autobús escolar que ens portava a classe.
Recordo que era un noi molt intel·ligent, despert i una mica "bocamoll". S'enfadava sovint amb mi perquè jo era més aviat tímid i quan tenia un problema ho acabava sempre amb plors. El molestava profundament que plorés, i recordo que sovint, quan veia que obria l'aixeta, em mirava fixament i em deia que no ho fes.
Posteriorment vam coincidir també a l'institut. Allà però les nostres vides es van separar. Vam anar a diferents classes i cadascú va fer el seu grup d'amics. Però quan ens vèiem sempre paràvem a xerrar. És curiós com quan coneixes una persona de molts anys li tens un respecte especial, encara que no formi part de la teva vida. Saps que hi és, i saps que fa temps va formar part del teu entorn.
L'última vegada que vaig parlar amb ell va ser fa un parell d'anys, en un d'aquests sopars d'EGB que tots hem acabat fent gràcies o per culpa de Facebook. Vam xerrar de com ens havia tractat la vida, i per una nit vam tornar a ser bons amics.
Però fa un mes aproximadament em van dir que havia mort. I la meva reacció va ser del tot inesperada. Va ser com si el món em caigués a sobre. No hauria pensat mai que m'afectés de la manera que ho va fer. Diuen que els amics de veritat sempre estan allà quan s'els necessita, encara que faci anys que no veus. No sé si el Xavi era un amic de veritat, però si sé que ocupava un petit racó del meu cor que es va trencar aquell dia. Posteriorment em van venir records d'infantesa, de quan jugàvem a futbol al pati de l'escola, de les converses al tren cap a l'institut a Mataró, de la nostra passió per Bola de Drac, pels jocs d'MSX, pel Barça...
M'agradaria creure que una nova vida ens espera després d'aquesta. Em conformaria en pensar que la nostra mort suposa una transformació on deixem enrere la part material i ens transformem en un estat superior dotat únicament d'energia, tal com el mestre Kubrick tan bé ens va explicar a 2001, una odissea de l'espai. Però sóc un ésser sense fe, i tot i que sóc conscient de la nostra limitació sensorial respecte a les forces de la naturalesa, dubto seriosament que puguem patir algun tipus de transformació un cop deixem aquest meravellós món, al qual hi arribem i marxem a través d'un procés natural i totalment empíric científicament parlant.
És per això Xavi, que l'únic que puc fer és recordar-te tal com erets, i plorar la teva pèrdua. I encara que no hi siguis, no tinguis cap dubte que segueixes formant part del meu petit racó on et tenia guardat dins del meu cor. Descansa en Pau, vell amic.

Bona tarda!

Avui, 14 de Juliol de 2015 començo a escriure aquest blog que no sé cap a on em durà. Potser serà una experiència curta i experimental, potser em serveix per expressar els meus pensaments, o desfogar les meves penes i alegries, la veritat és que no tinc molt clara l'estructura ni la funcionalitat d'aquest blog, però de moment escric aquest missatge de benvinguda a mi mateix i per què no dir-ho, a tots aquells que algun dia arribin (per error, segur) a aquesta pàgina.
El meu nom és Jordi, tinc 37 anys i sóc català. Em considero una persona tranquil·la, pacient, treballadora i per sobre de tot valoro el respecte entre les persones, entenent que dins de les nostres imperfeccions i manies al cap i a la fi tots busquem el mateix, que no és altra cosa que la felicitat, que procuro trobar en les petites coses que ens succeeixen en el nostre tarannà diari.
Tinc com a principals aficions el cinema, el practicar esport (ho reconec, m'he enganxat a a la moda "runner"), m'agrada la lectura "light", entenent light com a best sellers si pot ser d'aventures, ciència ficció i terror, i per sobre de tot el que més disfruto fent és jugar amb els meus fills, dels que aprenc i procuro impregnar-me de la seva innocència, que és al meu entendre una de les virtuts més valuoses que tenim tots els éssers vius i que desgraciadament anem perdent conforme ens fem grans.
Dit això només em queda despedir-me sense saber molt bé fins quan. Potser no serà mai més, o potser demà. Quan tingui alguna cosa que dir-me a mi mateix faré el que el T-800 li va dir a John Connor a Terminator 2: "Tornaré".